29 Oct 2007 | 8:04 pm | Autor: Roc Fages
AVÍS PREVI: ARTICLE LLARG, PERÒ QUE CRÈIA NECESSARI
El líder de Convergència Democràtica de Catalunya, Artur Mas, vol refundar el catalanisme. La nova militant del PP a Catalunya, Montserrat Nebreda, recomana que es refundi el seu partit a Catalunya. Mentrestant, hi ha qui diu que Catalunya entra al segle XXI sense projecte i amb perill de ser projectat per d’altres. I hi ha qui comenta que cal acabar amb el pacte de la transició, amb el qual Catalunya ha basat sempre el seu discurs en un "nois, si volem alguna cosa hem de pagar el peatge de ser solidaris, i cridar el necessari perquè no s’enfadin a Madrid". Aquest matí, Jordi Basté de RAC1 obria el seu programa amb un "Catalunya és un pais de covards". I jo que dic, no és hora que els covards ens deixem de "collonades" i comencem a fer feina en paral·lel o, fins i tot, al marge dels polítics?
Tornem a la proposta d’Artur Mas. Per mi, el catalanisme no es funda ni, per tant, es refunda. Si de cas, es reflota, i no des de l’òptica d’un partit. Fins i tot diria que ara els partits generen més recels que confiança. Per tant, s’ha de fer transversalment, des dels àmbits econòmic, social i cultural. Un cop feta l’acció, llavors que els polítics recullin el testimoni i actuin. Perquè la proposta d’Artur Mas, tot i ser una espurna interessant, té poca visió global.
De moment, el que està clar és que el catalanisme està sota mínims. El territori català rep per tots costats, i la societat catalana no reacciona amb serenitat contundent. A les segones Jornadas Generacionals d’Economia celebrades el passat 19 d’octubre vaig escoltar coses molt interessants. El professor d’Esade Angel Castiñeira va dir que Catalunya té ara una imatge de de país desanimat, fràgil i, fins i tot, amb indicis de començar una possible decadència, sense un motor que equipari el país a situacions anteriors. És més, va arribar a afirmar que Catalunya està al segle XXI sense projecte i que un país sense projecte pot "esdevenir franquicia del projecte d’un altre" o, dit d’una altra manera, "o planifiquem o ens planificaran".
I, qui ha de planificar? Aquí són interessants les paraules del catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Princeton, Carles Boix, a les mateixes Jornades. Per Boix, l’Espanya actual ja no és aquella Espanya de principis-meitats del segle XX, sense una visió clara dels seus objectius que fèia molt més fàcil l’impuls del dinamisme de Catalunya. Precisament ara, diu Boix, les accions del subconscient espanyol per contrarrestar la seva visió de Catalunya com a símbol del fracàs del seu imperialisme colonial -"ni en la misma Península podemos controlar los territorios"- tenen més èxit que abans.
A inicis del segle XX la reacció d’Espanya va ser començar a crear empreses centralitzades a Madrid. Ara el que s’ha centralitzat és el pol d’atracció de l’economia globalitzada: també, Madrid. I, davant d’això, segueix Carles Boix, continua el subconscient català tancat encara en el concepte de la solidaritat com a peatge per tenir més poder de decisió. Aquest és el discurs dels autonomistes -que modernament es coneix com a pujolisme- i dels federalistes -que modernament es coneix com a maragallisme.
Per tant, repeteixo, qui ha de planificar? Doncs les generacions que s’han desprès d’aquest discurs. I no necessàriament han d’estar identificades amb els independentistes o els sobiranistes. N’hi ha molts que creuen en la necessitat de pensar en Catalunya com a tal, com a territori que pot desenvolupar per sí mateix un projecte propi sense dependre de normes jurídiques. Per això cal visió internacional i ús adequat de les eines existents. És, per exemple, el que Chris Anderson anomena ‘The Long Tail’.
El concepte de ‘long tail’ és que pots generar una llarga cua de consumidors si saps aprofitar les oportunitats que t’ofereixen petits nínxols de mercat. Com ressenya Alfons Cornella a Infonomia.com, "si se te ocurre poner en una ciudad española una tienda de muñecos Madelman de segunda mano, lo más probable es que consigas morirte de hambre. Pero otra cosa puede ocurrir si esa tienda la proyectas virtualmente por Internet a todo el planeta (por ejemplo, a través de eBay)". Un exemple d’això és l’èxit de Pretyballerinas.com, la venda per Internet de sabates de ballet feta des de l’empresa Mascaró -van fracassar quan van oferir la venda de tota la col·lecció per la xarxa.
Recullo aquí les paraules, un altre cop, de Carles Boix: Catalunya ha d’imaginar-se econòmicament sense pensar en els recursos que pugui tenir o no quan s’acabi el procés del nou Estatut. No val la frase de "això ho podríem fer, però com que ens han retallat l’Estatut no serà possible". Parleu amb tantes empreses catalanes, o no tantes com ens agradaria, que s’han internacionalitzat sense fer soroll i utilitzant les noves tecnologies. Curiosament, moltes d’elles estan encapçalades per gent jove. La nova generació.
Un altre debat és si la nova generació de polítics saben, o poden, o volen escoltar aquest discurs.
P.D.: Avui aniré a la manifestació a la Plaça Sant Jaume per queixar-me de la ineficiència amb la Renfe i de l’espectacle político-patètic -i aquí no es salva ni un partit- amb el tema de Renfe i l’AVE. No aniré amb cap estel·lada, perquè la meva queixa no és política, sino ciutadana. Tots els ciutadans de Catalunya tenim ara un denominador comú per la queixa: "Què esteu fent?".
Per mi el debat és si aquesta nova generació, que teòricament està reflotant l’economia catalana a partir de les noves tecnologies, té marcat tant a foc lent el sentiment catalanista com les generacions anteriors.
Personalment, ho dubto.
Roc, veo que consideras acertadamente que Catalunya puede encontrar su hueco económico en la larga cola. Pero, ¿también puede haber un catalanismo globalizado, en red, en la larga cola? Me parece interesante aplicar conceptos de la web 2.0 a las identidades nacionales.
Alorza, puede haberlo pero cada vez más creo en soluciones pragmáticas no vinculadas directamente con idealismos nacionales.
Precisamente, esa es la idea, Roc. Los idealismos nacionales, vinculados a un territorio, una raza, una bandera… se ven superados en un contexto global, virtual, individual. Cada uno puede construir su propio país donde amparar sus sentimientos nacionales, si los tiene, y dedicarse a soluciones pragmáticas, que suelen ser transversales al dibujo partidista. Y en eso los catalanes sois maestros.
Deberíais tener en cuenta la web 2.1 como protagonista de todos los debates transnacionales. Esta supera el individualismo de la 2.0 en la medida en que con ella sí que es factible construirse un país propio. La 2.0 no va tan lejos.
Roc,
Estic d’acord que cal cercar les solucions pragmàtiques que puguin solucionar els problemes que tenim a Catalunya. Però per això no hem de renunciar al que som.
A la teva pregunta “Què esteu fent?” noto molta preocupació, impotència i angoixa. Però a la vegada optimisme i ganes d’anar endavant, de solucionar problemes. I això per mi és el que val.
No sé si és una sensació subjectiva però darrerament van apareixen a l’escena pública uns referents molt notables (Angel Castiñeira, Ramon Tremosa, Germà Bel, Enric Canela, Alfons Cornella i molts altres), que marquen molta diferència amb la classe política actual.
En una societat individualitzada com l’actual, on els polítics es llencen els plats pel cap, sense tenir en compte les necessitats objectives de la societat, que promouen els drets, i amaguen els deures, espero que les persones abans esmentades, que prediquen el bé comú, marquin el canvi de rumb dels polítics, aquests el canviïn i la gent ho vegi i ho noti.
Per això, pel bé comú, què estem fent?
Añado al debate a Alfons López Tena que con sus propuestas soberanistas y su modelo de independencia práctica y basada en la evidencia y objetividad de los datos, apunta al agotamiento del modelo y la necesidad de apostar por el comienzo de un infrenable proceso que culminará con la independencia.
Es un proyecto que no propone un modelo de país y que no excluye a nadie que viva en este país.
Respecto a los referentes que decía Carles, estoy absolutamente de acuerdo.
Empezamos a tener referentes en la sociedad civil y seguimos sin tenerlos en el ámbito político.