AVÍS PREVI: ARTICLE LLARG, PERÒ QUE CRÈIA NECESSARI

El líder de Convergència Democràtica de Catalunya, Artur Mas, vol refundar el catalanisme. La nova militant del PP a Catalunya, Montserrat Nebreda, recomana que es refundi el seu partit a Catalunya. Mentrestant, hi ha qui diu que Catalunya entra al segle XXI sense projecte i amb perill de ser projectat per d’altres. I hi ha qui comenta que cal acabar amb el pacte de la transició, amb el qual Catalunya ha basat sempre el seu discurs en un "nois, si volem alguna cosa hem de pagar el peatge de ser solidaris, i cridar el necessari perquè no s’enfadin a Madrid". Aquest matí, Jordi Basté de RAC1 obria el seu programa amb un "Catalunya és un pais de covards". I jo que dic, no és hora que els covards ens deixem de "collonades" i comencem a fer feina en paral·lel o, fins i tot, al marge dels polítics?

Tornem a la proposta d’Artur Mas. Per mi, el catalanisme no es funda ni, per tant, es refunda. Si de cas, es reflota, i no des de l’òptica d’un partit. Fins i tot diria que ara els partits generen més recels que confiança. Per tant, s’ha de fer transversalment, des dels àmbits econòmic, social i cultural. Un cop feta l’acció, llavors que els polítics recullin el testimoni i actuin. Perquè la proposta d’Artur Mas, tot i ser una espurna interessant, té poca visió global.

De moment, el que està clar és que el catalanisme està sota mínims. El territori català rep per tots costats, i la societat catalana no reacciona amb serenitat contundent. A les segones Jornadas Generacionals d’Economia celebrades el passat 19 d’octubre vaig escoltar coses molt interessants. El professor d’Esade Angel Castiñeira va dir que Catalunya té ara una imatge de de país desanimat, fràgil i, fins i tot, amb indicis de començar una possible decadència, sense un motor que equipari el país a situacions anteriors. És més, va arribar a afirmar que Catalunya està al segle XXI sense projecte i que un país sense projecte pot "esdevenir franquicia del projecte d’un altre" o, dit d’una altra manera, "o planifiquem o ens planificaran".

I, qui ha de planificar? Aquí són interessants les paraules del catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Princeton, Carles Boix, a les mateixes Jornades. Per Boix, l’Espanya actual ja no és aquella Espanya de principis-meitats del segle XX, sense una visió clara dels seus objectius que fèia molt més fàcil l’impuls del dinamisme de Catalunya. Precisament ara, diu Boix, les accions del subconscient espanyol per contrarrestar la seva visió de Catalunya com a símbol del fracàs del seu imperialisme colonial  -"ni en la misma Península podemos controlar los territorios"- tenen més èxit que abans.

A inicis del segle XX la reacció d’Espanya va ser començar a crear empreses centralitzades a Madrid. Ara el que s’ha centralitzat és el pol d’atracció de l’economia globalitzada: també, Madrid. I, davant d’això, segueix Carles Boix, continua el subconscient català tancat encara en el concepte de la solidaritat com a peatge per tenir més poder de decisió. Aquest és el discurs dels autonomistes -que modernament es coneix com a pujolisme- i dels federalistes -que modernament es coneix com a maragallisme.

Per tant, repeteixo, qui ha de planificar? Doncs les generacions que s’han desprès d’aquest discurs. I no necessàriament han d’estar identificades amb els independentistes o els sobiranistes. N’hi ha molts que creuen en la necessitat de pensar en Catalunya com a tal, com a territori que pot desenvolupar per sí mateix un projecte propi sense dependre de normes jurídiques. Per això cal visió internacional i ús adequat de les eines existents. És, per exemple, el que Chris Anderson anomena ‘The Long Tail’.

El concepte de ‘long tail’ és que pots generar una llarga cua de consumidors si saps aprofitar les oportunitats que t’ofereixen petits nínxols de mercat. Com ressenya Alfons Cornella a Infonomia.com, "si se te ocurre poner en una ciudad española una tienda de muñecos Madelman de segunda mano, lo más probable es que consigas morirte de hambre. Pero otra cosa puede ocurrir si esa tienda la proyectas virtualmente por Internet a todo el planeta (por ejemplo, a través de eBay)". Un exemple d’això és l’èxit de Pretyballerinas.com, la venda per Internet de sabates de ballet feta des de l’empresa Mascaró  -van fracassar quan van oferir la venda de tota la col·lecció per la xarxa.

Recullo aquí les paraules, un altre cop, de Carles Boix: Catalunya ha d’imaginar-se econòmicament sense pensar en els recursos que pugui tenir o no quan s’acabi el procés del nou Estatut. No val la frase de "això ho podríem fer, però com que ens han retallat l’Estatut no serà possible". Parleu amb tantes empreses catalanes, o no tantes com ens agradaria, que s’han internacionalitzat sense fer soroll i utilitzant les noves tecnologies. Curiosament, moltes d’elles estan encapçalades per gent jove. La nova generació.

Un altre debat és si la nova generació de polítics saben, o poden, o volen escoltar aquest discurs.

P.D.: Avui aniré a la manifestació a la Plaça Sant Jaume per queixar-me de la ineficiència amb la Renfe i de l’espectacle político-patètic  -i aquí no es salva ni un partit-  amb el tema de Renfe i l’AVE. No aniré amb cap estel·lada, perquè la meva queixa no és política, sino ciutadana. Tots els ciutadans de Catalunya tenim ara un denominador comú per la queixa: "Què esteu fent?".