Aquest editorial ha estat redactat conjuntament per 12 diaris, i publicat avui a les seves portades i a l’interior: La Vanguardia, El Periódico , Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell y Diari de Terrassa

"Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut

Parecía que estaba todo hecho, ¿verdad? Pues no es así, nada está hecho, todo es siempre modificable, y la evolución de las cosas es tan rápida que, más que inventarse, la administración debe reinventarse. El próximo 25 de noviembre se celebrará en Barcelona, en la Universitat Politècnica de Catalunya, una jornada con un título que parecería una broma para los ‘expertos en eGobierno’, pero que, en realidad, es una necesidad que debe re-plantearse: ‘Modernizar la administración local’. Para los que puedan ir, es muy recomendable, porque están los que han trabajado desde hace años en esa modernización. Y, que esos mismos quieran hablar, ahora, otra vez, de modernización, es que tienen capacidad suficiente para hacer autocrítica y actuar para mejorar.

¿Debe modernizarse la administración local? Si lo enfocamos desde el ámbito del eGobierno, ¿debe modernizarse? ¿Es modernizarse enfocar las cosas solo desde el punto de vista de las TIC? Mi respuesta: sí, la administración local debe modernizarse, y hacerlo pensando en TIC y en no TIC, y también en que las TIC están para servir mejor a la ciudadanía pero a su vez a la misma organización. Veamos tres ideas que justifican esas afirmaciones:

1.- La modernización de la administración local pasa por conseguir que la ciudadanía utilice la oferta de eGobierno existente. ¿Por qué? Me preguntaban hace poco si la ciudadanía estaba preparada para la eadministración. Yo decía que, más que la ciudadanía, el problema era si la administración se había preparado pensando en si la ciudadanía estaba preparada. Al final, en muchos casos, lo que ha ocurrido es que, por un lado, para los sobradamente preparados digitalmente, la oferta de eServicios administrativos les parece poca cosa; por el otro lado, para los no digitales, los eServicios administrativos son demasiado complejos.

2.- En casa de herrero, cuchillo de herrero. Un proyecto de eAdministración local maravillosamente maravilloso sirve de nada si internamente no se cree en él. Esto hace años que muchos lo venimos diciendo, pero aún ocurre. Por lo tanto, la administración local debe modernizarse internamente, con liderazgo claro para infundar al resto la importancia del proyecto y, a su vez, encontrar alianzas entre los otros actores locales. ¿Cómo puede ser que en una población pequeña, de 9.000 habitantes, como la que vivo no sea ‘normal’ que los habitantes se hayan suscrito desde su correo electrónico a las noticias del Ayuntamiento, servicio que existe y que te permite saber cosas que la prensa no explica?

3.- La importancia del offline. La modernización de la administración local pasa por actuaciones presenciales que acompañen a las digitales. Esto sirve para reforzar la relación con los que son usuarios habituales de lo digital, y acercar a la digitalización a los no-digitales. Esto vale para la administración local y para todo lo relacionado con la digitalización. Lo he dicho otras veces. En el post anterior ya hablaba de ello, por ejemplo.

Todas esas cosas se comentarán en la Jornada que he citado al inicio de este post. Allí hablará el presidente del área de Sociedad de la Información y NT de la Federación Española de Municipios y Provincias, Àngel Ros. Del Ajuntament de Barcelona lo harán el director de eAdministración, Sergi Jerez, y la gerente de eAdministración y Sistemas de Información, Pilar Conesa. En este segundo caso, será bueno escuchar lo que explica del Proyecto Barcelona 2.0: nada que ver con Twitter y Facebook, sino que es un cambio en la gestión municipal, con más proximidad a los barrios y con la idea de potenciar el uso de la eAdministración entre la ciudadanía. Hablará un histórico del desarrollo de la sociedad de la información en las administraciones, Josep Plaza, de Kialti. También lo harán dos responsables de los organismos que han liderado durante muchos años el desarrollo de la sociedad de la información en las administraciones catalanas, el Consorci d’Administració Oberta de Catalunya y Localret.

Esos ponentes del día 25 de noviembre hablarán, otra vez, de la modernización de la administración local. Todos ellos llevan años en este tema, con éxitos y fracasos, pero siempre con la creencia de que la administración local debe modernizarse constantemente. Por ello, y no es una broma, en el año 2009 volverán a hablar, repito, de la modernización de la administración local.

Imagen: Natalia Romay en Flickr, http://www.flickr.com/photos/nataliaromay/3096884519/sizes/o/